Després de l’atemptat. Bèsties, herois i aprofitats

27 Agost 2017 Deixa un comentari

L’atemptat ens ha deixat unes fortes sensacions. Passades les primeres, d’ensurt, de tristor, de ràbia i d’empatia per les víctimes, es pot començar a entreçar peces, a veure qui és quik ens queda després de la carnisseria a les Rambles de Barcelona.

 

Abouyaaqoub, Younes (Malaguanyada bèstia)

Malaguanyat el jove que fou. Maleïda la bèstia que esdevingué.

Fou adolescent i nen, va esdevenir un monstre i va optar per l’autodestrucció.

Qui coneix les tècniques d’adoctrinament sectari sap de la fragilitat de les nostres ments i la facilitat amb què poden esdevenir esclaves de personatges tan il·luminats com interessats i calculadors. En aquests casos no hi ha traïció als valors i l’educació rebuts a la infantesa, perquè han estat esborrats. L’única llei és la veu del segrestador, l’única moral és el seu caprici, no hi ha més ètica que l’obediència.

Va esdevenir un assassí, i les accions que va emprendre no es poden solventar amb excuses. Malauradament,  havia de ser aturat al cost que fos, però primer va ser una víctima. Va perdre la llibertat i es va tornar un instrument d’altres per amenaçar les nostres vides.

Maleïts els ossos dels que van difondre la imatge del seu rostre deformat i ensangonat i maleïts siguin també els que han rigut davant aquesta imatge.

Penseu que no va de musulmans, això. A nosaltres o als que estimem també ens poden vampiritzar l’ésser i fer-nos dòcils esclaus.

 

Bassets, Lluís (Infame):

Dels primers a desbarrar amb un article d’opinió fastigós paral·lel a un article editorial del seu Diari El País. És un redactor de El Alcázar equivocat d’època, i fins fa poc també de diari.

Bassets ve a dir que l’Estat Islàmic i els seus fanàtics religiosos s’han inspirat en unes pintades contra el turisme. L’atemptat seria el “eco siniestro”  de las “campañas de tintes xenófobos” contra el turisme, una “frivolidad irresponsable y en buena parte culpable” de la massacre. Com si els terroristes necessitessin una campanya prèvia per decidir atemptar al les zones més freqüentades de les ciutats, com si l’opinió de la CUP fornís el seu ideari, com si l’odi que senten fos contra els factors de gentrificació com els pisos turístics, com si tinguessin els superpoders de visió projectada al futur per triar l’objectiu mesos abans que apareguessin les pintades inspiradores, segons Basset.

Bassets considera l’aïllament informatiu que han patit els Mossos d’Esquadra com una conseqüència normal del procés d’autodeterminació iniciat a Catalunya. D’aquesta manera, justifica el xantatge polític que l’Estat fa a les institucions catalanes amb el risc per la integritat física i les vides dels ciutadans.

Cínicament, acaba amb una pregunta ja tòpica en aquests casos. “¿Dejaremos que los terroristas interfieran y condicionen el debate sobre Barcelona, sobre su seguridad y su turismo?

És evident que justament això és que el País i Bassets pretenen. Tot aquest article és un exercici maldestre, barroer i mesquí de convertir el terrorisme en argument polític en favor dels interessos que defensen des del seu diari. Més encara. Proposa modificar radicalment el curs polític de Catalunya per causa de l’acció terrorista.

Qui ha dit que només els terroristes es puguin beneficiar de les massacres que perpetren? El PP porta dècades que ho fa amb grans beneficis. I Bassets també n’ha tret profit, i sense necessitat ni tan sols d’expressar dolor o d’esmentar les víctimes en cap punt de l’article, tot que encara deurien ser ateses al terra mentre ell l’escrivia.

 

Cifuentes, Cristina (Tieta rància i egoïsta)

 “No he recibido invitación”, es va queixar, quan li van preguntar si aniria la manifestació de condol i rebuig pels atemptats que es farà dissabte.

Ni que fos una merda de ciutadana normal. És algú, ella.

És la tieta rància que al casament assegura que el menjar de la taula dels nuvis era millor. És parenta egoista que retira la paraula i jura odi etern si alguna família llunyana, atabalada i consternada, han oblidat convidar-la a enterrament després de patir una mort inesperada i traumàtica que els ha omplert de desesperació. Encara que s’assabenti perfectament el que ha succeït, es queda a casa i culpa i menysprea els seus parents per no pensar en ella, i els nega l’escalf i la solidaritat.

Potser és per això que la Cifuentes ha decidit no convocar cap manifestació de suport a la ciutat que va posar al carrer més d’un milió de persones quan el seu Madrid va conèixer el terror. Esclar que potser no la van convidar perquè es pensaven que estaria ocupada amb la seva pròpia convocatòria.

Tanmateix, sembla que cap ciutat espanyola, i que em perdonin si erro, ha previst cap acte massiu de solidaritat. Els morts a províncies deuen ser un assumpte local.

Després ens donaran lliçons d’empatia i unitat davant el dolor col·lectiu. O no, potser passaran directament al menyspreu supremacista i la catalanofòbia desbocada, sense alliçonaments, directament.

 

Cos dels Mossos d’Esquadra (Prodigiosos i humans)

No sóc cap expert en afers policials. Però a mi em sembla un prodigi rapidesa amb què van identificar els autors, la capacitat i intel·ligència per garbellar el territori, l’esforç titànic de cadascun dels membres del cos per multiplicar-se i ocupar el país com un gas dins un globus.

Mereixen tot l’escalf i tot l’agraïment dels ciutadans de Catalunya.

 

Feixistes i Racistes (Hienes)

Quan senten olor de sang i de por, surten dels seus caus arrebossats amb les pròpies femtes. Volen inocular a la societat la seva malaltia d’ignorància i maldat aprofitant-se de la consternació i del terror d’una matança.

Detesten amb intensitat milers d’éssers humans innocents pels actes d’uns pocs. Assenyalen molta bona gent només pel color de la pell i pel déu al que resen. Menyspreen altres persones només per ser diferents

El seu discurs ha de ser combatut amb arguments i raons, i el seu odi estúpid, arraconat. L’educació i els mitjans de comunicació hi tenen un paper preponderant. El codi civil, un paer malauradament necessari.

 

 

Fernández Díaz, Jorge (Manolo Fraga)

Fernández Díaz és polític professional des de fa 47 anys. La casta franquista.

Va ser el gran impulsor i còmplice de les clavegueres de l’Estat, on submergia sovint el cap amb gran plaer. Exigia resultats i premiava els més corruptes.

L’aïllament dels Mossos d’Esquadra de les fonts d’informació antiterrorista també ha estat portat al límit durant el seu mandat.

Ha de ser un trastornat. Actuar amb aquesta fredor i irresponsabilitat, amb total menyspreu dels més bàsics rudiments democràtics, amb tanta animadversió pels seus rivals polítics i amb tanta indiferència per la seguretat de les persones és propi d’un malalt o d’un ministre franquista.

És un indesitjable que a un país democràtic seria a la presó.

 

 

Hernández, Enric (Propagandista al dictat)

El més ràpid a treure partit de la desgràcia d’altres. Ufanós, cridava a les xarxes una “EXCLUSIVA” quan encara restaven víctimes esteses per les Rambles.

Doncs resulta que no era una exclusiva. Ni tan solls era veritat, sinó una mentida que no ha rectificat. Els Mossos no havien negligit cap informació, sinó que els la negaven. Potser “l’EXCLUSIVA” la va escriure al dictat de la filtració que possiblement provenia, justament, dels que van decidir mantenir desinformada la nostra policia. Contrastar notícies és de rucs.

Eduardo Inda està molt cremat i no té crèdit. Potser algun altre periodista normalment obedient aquesta vegada va tenir escrúpols davant tanta sang. Els quedava Enric Hernández.

Pocs dies després, el seu diari titulava una notícia amb la frase “La policía belga alertó en marzo del 2016 a un mando de los Mossos sobre el imán de Ripoll”. Doncs bé, només cal llegir el text del mateix article per descobrir que el titular és també mentida.

No va ser una advertència, sinó una pregunta en el context d’una relació informal. Qui falseja un titular de manera tan evident denota la intenció de fixar una mentida a l’opinió pública. Qui fa això no té ètica, ni té vergonya ni té, pudor. El mateix dia El Mundo i el País destacaven aquesta notícia amb titulars pràcticament iguals que el d’El Periódico, tots jugant al mateix equívoc respecte a qui donava i que demanava informació.

Enric Hernández és sicari del poder amb l’especialitat de propagandista. No li importen ni la veritat ni el periodisme. Ja es dedica altres coses.

 

López, Patricia  (Molt gran)

Patricia López és recerca, paciència, perseverança, honestedat, rigor, exigència, intel·ligència. També generositat amb els més febles i valentia davant els poderosos. Porta els millors valors a la seva feina, i del que ella en fa en diuen deontologia, simplement la manera que els periodistes tenen de dir a intentar ser bons ciutadans d’una república de persones lliures, complint la seva funció amb rigor i amb passió per la veritat i la justícia.

Tot el que dic de la Patrícia López serveix pel seu company Carlos Enrique Bayo. Els catalans els devem molt i la democràcia espanyola també.

 

Millo, Enric (Sheriff de Nottingham )

Possiblement, al principi volia servir els seus conciutadans. Després, se servia ell a costa dels seus votants. Ara ja serveix a altres contra els seus veïns i compatriotes.

Des que a ERC no el van voler, ha progressat en caiguda lliure fins el més absolut patetisme, És un cacic de tercera, un ninot dòcil i llepa amb els seus senyors, ampul·lós i prepotent amb els que considera els seus inferiors, el seu poble.

Ara és corresponsable de la seguretat dels catalans, però calla quan l’Estat la posa en perill per raons polítiques. És el tipus que coneix l’ocultació d’informacions a la nostra policia, però no defensa la tranquil·litat de la seva gent. És l’home que fa l’orni quan el govern que ell representa com a delegat a Catalunya es nega a convocar la Junta de Seguretat.

Des que en Mariano es va dignar a venir a Barcelona , Millo el va seguir arreu com una venèria tossuda per omplir el segon pla de les fotos. També va posar local, cervesa i paquet de pipes per passar l’estona en una reunió inútil, sense cap contacte amb els que estaven fent la feina de debò. L’endemà, quan Rajoy va haver d’anar a Interior a pidolar informació i negociar un paper a la representació, ni va sortir a la foto.  Potser ni el van deixar entrar, perquè aquella reunió sí que era important.

Quan no ha de fer de gos servil dels seus superiors, al Millo li agrada fer de Virrei i presumir del poder delegat que ostenta. Amb posat d’ufanosa superioritat, com un  emperador d’opereta, ordena, renya i amenaça els ciutadans, els representants electes i les institucions democràtiques del país per unes urnes, o els avisa que no podran votar l’1 d’octubre. En aquestes ocasions apareix orgullós, com un paó amb tota la coloraina a l’aire.

Per això, perquè un capatàs vocacional, va alçar el seu caparró com un poll ressuscitat així que Rajoy i tots els altres pujaren a l’avió. En to magnànim, com un gran benefactor generós en l’ús del seu poder, es va precipitar a anunciar que ens era concedia graciosament l’ingrés dels Mossos a l’Europol.

Doncs bé, van trigar mitja tarda a desmentir-lo. Els Mossos no es connectaran amb l’Europol. Diuen que Soraya li va enviar un morrió per MRV. I ell, a callar de nou, arraulit en la seva docilitat  fins que cregui que ens pot tornar a vacil·lar des d’alguna televisió o alguna ràdio.

 

Olivera, José Luis (Fanàtic perillós)

És el Director Centro contra el Terrorismo y el Crimen Organizado. Ja va tenir algun paper en la “brigada política” de Jorge Fernández Díaz i amb la guerra bruta policial contra l’independentisme. Segur que a ulls del seu ministre foren mèrits de pes per destinar-lo a l’alta responsabilitat actual.

Segons el diari Público, Olivera és el responsable màxim que els Mossos d’Esquadra no tinguin accés a les fonts d’informació internacional sobre terrorisme. Segons algunes publicacions, és l’inductor i executor de l’estratègia d’aïllament informatiu dels Mossos que Fernández Díaz va imposar per motius polítics.

També és el responsable, això segur, que els Mossos d’Esquadra no estiguessin advertits dels antecedents de l’Imam de Ripoll. Ni que fou detingut en una operació antiterrorista, ni de les seves excursions inspiradores per Bèlgica.

Qui posa en perill les vides i la integritat d’uns ciutadans només per mantenir-los subjectes a una determinada unitat nacional, i contra un procediment democràtic de decisió, és un fanàtic perillós. I he estat suau.

 

PPC (Traïdors)

No hi ha traïdors a la pàtria per raó d’ideologia política o sentiments nacionals. Les visions pel bé comú dels catalans poden passar per la independència o per restar com autonomia espanyola amb idèntica legitimitat. No hi ha un bé superior a la democràcia i la pluralitat ideològica, ni tan sols la pàtria, per antiga i gloriosa que ens sembli.

Però sí que és un traïdor qui actua en contra del que promet, qui vulnera allò que diu garantir o i qui ataca el que promet defensar.

El PP, incloent PP de Catalunya, ara mateix, actuen com a traïdors. La seguretat dels catalans és un valor suprem amb els que diuen estar compromesos. Un Estat no pot ser negligent amb una de les seves funcions fonamentals, com és garantir la seguretat dels seus ciutadans.

Aquesta gent  són responsables de la manera com els Mossos d’esquadra han quedat aïllats de fonts d’informació bàsica, uns perquè ho han decidit i altres perquè han callat quan se’ls arraconava deliberadament. Els de la delegació de Catalunya d’aquest partit han callat quan els seus amos denegaven l’ampliació del Cos de Mossos d’Esquadra, tot i que ho havien reconegut com a indispensable mesos enrere.  Ara miren a una altra banda quan el govern d’Espanya insisteix a mantenir els Mossos fora de l’Europol. També callen davant la campanya de desacreditació dels Mossos.

Estan traint el compromís establert amb la seguretat dels catalans perquè prioritzen altres interessos i perquè han decidit fer-ne l’instrument de xantatge a la nostra societat.

 

Pérez, Dante (Mitjacerilla grimpaire)

Els mitjacerilles que volen a grimpar ben amunt des de la base de la jerarquia partidista han d’aprofitar totes les oportunitats per fer-se veure.

En aquesta ocasió en Dante Pérez, alcalde del PSC de Gimenells, ha cavalcat sobre el soroll dels atemptats. Ha responsabilitzat l’alcalde d’Alcanar de no haver detectat els moviments de “tios amb barba” que traginaven bombones de butà. Això podria haver evitat els atemptats. Una forta acusació, absolutament innecessària.

Els racistes i xenòfobs promouen prejudicis i tòpics associats a foteses com el color de la pell o a la pilositat del rostre. També són imbècils; en aquest cas, queda clar quan veiem que els autors d’aquest atemptat portaven la cara ben afaitada. També podem deduir, en aquest cas per la foto, que si Dante Pérez gastés butà, la seva policia local immediatament l’investigaria.

Però segurament, Dante Pérez ha demostrat el seu racisme i ha quedat com un idiota per massa ànsia de fer fortes acusacions a l’alcalde d’Alcanar. Casualment, l’Alcalde d’Alcanar és d’ERC, cosa que en Dante Pérez no va fer constar amb diligència al seu tuit.

Potser no sent odi només contra els tíos barbudos. Dante Pérez és molt pròxim a SCC i ha estat present en alguns dels seus actes. Junt amb Convivencia Cívica catalana, denuncia l’adoctrinament nacionalista que practiquen els docents catalans. Potser odia un parell de milions de catalans i els seus representants electes, com l’alcalde d’Alcanar.

Dante ja havia tocat el cel dels oportunistes quan va ser el primer orador en suport de Susana Díaz l’acte de la campanya a Madrid per guanyar la secretaria general del PSOE, després  cop d’estat autoritari contra Pedro Sánchez.

 

 

Puigdemont, Carles (Ciutadà President)

President. Un gran president. Ha fet i ha dit el que tocava fer i corresponia dir en cada moment. Destaco l’immediat discurs contra la xenofòbia i l’estigmatització dels catalans musulmans i de l’Islam en general.

Un exemple cívic i dels valors republicans a la presidència.

 

Rajoy, Mariano (Humiliat)

Va venir “a coordinar”, amb posat greu però autoritari. Es va tancar amb Millo, la policia espanyola i la guàrdia civil. Potser a miraven Goldfinger mentre els Mossos feien la feina i a Interior es treballava.

Esperava un desconcert que no va arribar per prendre les regnes de la situació. Però els Mossos van resoldre la situació a Cambrils de manera excel·lent, i tot va canviar.

L’endemà al matí compareixia sol amb Puigdemont. Li agraïa el favor d’haver-se reunit amb el al Departament d’Interior per informar-lo una mica. De venir a coordinar, havia passat a suplicar unitat i demanar treball conjunt. A la roda de premsa, del gris plom habitual havia passat al transparent medusa, amb ganyotes que recordaven que té verí.

Estava abatut. Es va fer palès que l’Estat era el gran absent a Catalunya. Rajoy apareixia trist i humiliat, com un viatjant a qui li foten el mostrari el cap.

Ara arribarà la venjança, la seva i sobretot la dels aparells de l’Estat.

 

Sindicato Unificado de Policía (SUP) i la Asociación Unificada de Guardias Civiles (AUGC) (Sulfurats i tontets)

 

La nota que van publicar era la d’uns paios emprenyats com abelles en el seu amor propi i orguyo pofesioná. Sulfurats amb la seva superioritat política per vetar-los la comunicació i coordinació amb els Mossos. Cabrejats amb els Mossos per no donar-los més canxa en les fotos d’aquest atemptat. I indignats amb la Generalitat de Catalunya, a qui acusen d’ordenar l’hermetisme dels Mossos.

Però són qui són i venen d’on venen. El que més els va enrabiar és que Catalunya semblés un estat independent, els Mossos i la Guàrdia Urbana els fessin prescindibles i la Generalitat fos l’únic govern visible. Massa per uns patriotes.

Així que han trigat poques hores a posar-se de nou al seu lloc. Per tapar les misèries cossos policials s’han afegit a la vil campanya de descrèdit de l’actuació dels Mossos. D’aquesta manera,  fins el punt serveixen de coartades al govern espanyol i l’ajuden a tapar les descoordinacions entre cossos i falta d’informació de la policia catalana que ells mateixos denunciaven. De bojos. Salvart el criteri professional, arriba la prioritat patriòtica, molt per sobre de la veritat policial.

Són tan elementals que s’acaben autoculabilitzant per atacar els altres.  Les seves darreres comunicacions es podria resumir com: “si los Mossos querían información del iman, ‘a ver’ preguntao, que solo nos costaba apretar un botón”.

Torrente és viu.

 

Zodio, Juan Ignacio (Titellot patètic)

Un ministre de l’Interior triga unes 48 hores a aparèixer pel seu país el dia que s’hi produeix un atemptat terrorista amb víctimes mortals. Quan arriba, no dona cap explicació, i el pitjor de tot és que ningú li demana. I no dimiteix.

Només arribar, fa una compareixença davant els mitjans. Ell o els que l’assessoren van pensar com pensen els polítics mediocres. Si ets el primer a anunciar alguna cosa, et penges la medalla i eclipses els que veritablement tenen el mèrit. Pensava arribar com el setè de cavalleria, al darrer moment i quedant com un heroi.

Així que el Ministre d’Interior del Regne d’Espanya decideix declarar desarticulada la cèl·lula terrorista que havia fet l’atemptat sense consultar-ho al cos policial que està portant la investigació.

Al moment, els Mossos el desmenteixen, i la Generalitat també. La cèl·lula no es pot donar per desarticulada amb un fugitiu voltant del país i sense haver descartat si tenia altres membres. Les riallades van ressonar arreu.

A poc d’arribar ell a Madrid, els Mossos troben i maten en Yunes.

A les poques hores, solden la foto de Yunes a la mà de Zodio i li fan fer el paperot. Potser algun despistat es va ensar que tenia res a veure en l’èxit. En realitat, els Mossos i la Conselleria ja ho havien fet públic i corria des de moltes hores abans. A diferència de l’opacitat extrema dels processos político-policials, del Regne d’Espanya, els Mossos ofereixen narració constant i transparent dels fets que arriba directament a la població. I això és invencible.

Com a punt final, li han deixat l’encàrrec desagradable d’anunciar que els Mossos no ingressaran a l’Europol, contra el que s’havia promès. L’Europol  ja havia dit que no hi havia més requisit que la disposició positiva del govern espanyol. Un titella per posar la cara moments delicats

Zoido, una cuca a l’ombra de Fernández Díaz, és el forat sobreixidor per on vessa tot l’excés de mediocritat del planeta Rajoy i Soraya ho saben, i com a tal l’empren. Vist Rajoy i vist ell, resta preguntar-se qui mana al Ministeri de l’Interior.

Anuncis

Conviccions sense compromís

11 Agost 2017 Deixa un comentari

La reforma del Parlament de Catalunya per a incloure el procediment de lectura única va encendre les ires de Coscubiela i Rabell i, al seu darrera, els quadres i hooligans de la moribunda ICV i de part dels comuns.

Han posat tots els impediments possibles a la seva tramitació. L’han qualificat d’atac a la democràcia. Li han dedicat els més rotunds fàstics amb una cantarella impostada d’inquisidors encesos de santa indignació. Coscubiela avisava que podria deteriorar “els drets de les minories i les garanties dels grups parlamentaris”, i advertia que “anul·la el debat social i polític del Parlament”. Rabell fins i tot va amenaçar de provocar aldarulls durant el Ple de l’aprovació: “muntarem un pollastre al Parlament”, va avisar.

Llegeix més

Sleepy Hollow al Born

4 Agost 2016 2 comentaris

fraanco

 

Fa uns dies, s’ha anunciat que l’Ajuntament de Barcelona ha decidit portar a terme una acció de memòria històrica sobre la repressió franquista. La polèmica ha saltat amb la notícia que s’exhibiran uns monuments franquistes a la via pública, davant el Centre de Cultura i Memòria Born, espai que acollirà una l’exposició.

De cap manera sóc partidari de considerar el Born com una mena d’espai sagrat per a honorar ancestrals herois ni per construir un mite nacional unívoc, simple, sense complexitats. L’exhibició al carrer de l’estàtua de Franco és del tot inacceptable. El fet de decapitar-lo només agreuja la frivolitat, perquè és joc infantil, perquè ja em direu quina memòria recupera o quina funció té que no sigui la provocació pueril.

Llegeix més

L’emplaçament roí al RUI

1 Juliol 2016 8 comentaris

cmn_pcywkaewckr

 

El nou producte de moda de l’estètica procesoindependentista és el RUI. Milions d’ignorants com jo estem amatents a la solució màgica, al desllorigador de tots els entrebancs. Ens és igual desconeìxer les dificultats tècniques per a fer una consulta democràticament homologable, si és la solució òptima per a obtenir suport internacional, o els millors procediments legals per a donar-li viabilitat i fiabilitat.

Llegeix més

No us els creieu

21 gener 2016 Deixa un comentari

271115-En-comú-Podem-web (1)

 

Si no fos per l’impuls independentista, de cap manera estarien parlant d’un referèndum d’autodeterminació. Els independentistes mai han deixat de reclamar-lo, sinó que els ha estat negat repetidament. Ells ara s’apunten el mèrit de ser-ne únics defensors, però la seva lluita constarà en una amable sol·licitud als que ja l’han denegat entre forts improperis, i després res. De fet, ni en parlarien si no fos per oposar un contrapunt a l’empenta independentista. Llegeix més

CSQP, al límit del catalanisme polític

23 Agost 2015 1 comentari

presentació

Una de les grans incògnites del moment polític és si CSQP optarà per sumar-se al procés constituent que proposa JxS, es mantindrà com a minoria de bloqueig en l’ambigüitat del dret a decidir eternament ajornat, o bé optarà per abandonar el catalanisme polític pel mateix camí de que n’ha sortit el PSC i que Unió ja comença també a transitar. Llegeix més

I no vaig protestar perquè jo no era independentista

16 Agost 2015 Deixa un comentari
jutges assenyalats

La informació que va escandalitzar els equidistants

Senyor Enric Hernández,

Deixi’m dir-li que un mitjà com el seu i els que en ell hi escriuen sempre estan exposats a la crítica, sovint excessiva i injusta i fins i tot poc correcte de molts lectors. Però això entra dins la normalitat, i espero que no estarem en la temptació de demanar hora al Ministre de l’Interior per uns quants tuits. Suposo que la seva editorial es referia a la política de debò i no a combats dialèctics de taverna virtual o presencial o a les cartes dels lectors fora de to. Llegeix més

%d bloggers like this: